EL CLAU DE BASQUIAT. Postdata MACBA a sisè

 Un dia la classe de sisè va rebre una carta de l'artista Ariadna Rodríguez. A dins hi havia una bosseta amb un clau i una cinta de cassette, de manera que, després de rebuscar un reproductor de cassette per l'escola, vam poder escoltar de la veu de l'Ariadna, la història del clau de Basquiat. 

El clau que aguantava aquest quadre en una de les parets del MACBA

Ràpidament, ens van venir al cap molts objectes que tenen a les seves espatlles mil i una històries. El Guille ens en va dur un de casa seva, un objecte antiquíssim amb molta vida: un fòssil.

A aquest objecte se n'hi van unir molts d'altres, cadascun amb la seva història particular, històries de misteri, històries que ens parlen de les persones, del passat...

I evidentment, vam pensar en alguns dels molts artistes que treballen amb objectes que expliquen coses, com Doris Salcedo, Christian Boltanski, fins i tot vam arribar a parar al "kintsugi", una pràctica japonesa que consisteix en reparar les esquerdes dels objectes amb or. Les esquerdes també formen part de la història dels objectes.

Parlar sobre les obres d'art ens ajuda a entendre-les i entendre la feina dels artistes. I ens ajuda també a generar pensaments i idees de treball... això és el que ens va passar amb la sèrie de fotografies "The Hotel", de Sophie Calle. 

En Sophie Calle hi vam trobar una idea interessant: objectes que "parlen", però també coses que passen en els llocs sense que moltes vegades ens n'adonem. Així tornàvem a la història del clau de Basquiat. 

Tot això ens va remetre a la vídeo projecció d'Ignasi Aballí "0-24h", registre videogràfic del que passa al museu quan és tancat al públic. O a  Invader, un artista que és a les antípodes d'Aballí, que treballa en silenci, fent aparèixer els seus "invasors" per les façanes de les ciutats del món sense que ningú se n'adoni.

Aquells dies que estavem parlant sobre aquests temes, la classe va fer una sortida a la Barcelona romana i van fer aquesta troballa, que em van enviar amb molta il·lusió:

 

I no van passar gaires dies que dins de l'aula van començar a passar coses. Primer, imperceptibles, només a l'abast dels més observadors i curiosos:

Més endavant, una invasió que anava creixent cada dia i ho anava inundant tot.

A dia d'avui, encara no sabem qui n'era (o n'eren) els responsables.

Mentrestant, anàvem perfilant la nostra resposta a l'enviament de l'Ariadna. Escrivint, discutint, descartant idees, formes, mitjans, materials... omplint pissarres d'esquemes i aportant tot el que se'ns acudia.

Finalment, va arribar el moment en el que tot es va concretar i connectar. La classe va decidir fer aparèixer un petit poble de cases de fusta a l'entorn de l'escola que donés peu a l'observació, l'estranyesa del fet, la pregunta.

I es van posar a treballar.

Vam trobar a faltar poder fer una visita a un taller de fusteria, se'ns va obrir un món quan ens vam enfrontar al treball amb aquest material: foradar, serrar, polir, unir, enganxar... un fuster ens hauria explicat moltes coses, però la impossibilitat de fer aquesta sortida en temps de pandèmia, va fer que ens haguéssim d'espavilar amb el que cadascú sabia o podia preguntar a entesos en la matèria.

Un cop acabades les casetes, va arribar el moment d'instal·lar-les al carrer, amb tot el que això suposava: sense que ho veiés ningú, esperant que el temps atmosfèric les respectés, expectants amb les reaccions de les persones, assumint que potser alguna desapareixieria o es podia fer malbé, etc. Aquests supòsits també eren part de la proposta de la classe.

I aquest era el missatge que acompanyava les casetes:

Vam observar les reaccions de la gent que passava pel carrer i descobria les casetes, les dels nens que sortien de l'escola, ens fixavem què passava després d'un cap de setmana de pluja i vent i sobretot, un cop per setmana,
recolliem els petits objectes que ens deixava la gent dins la caixa.

La idea era construir una escultura amb tots els objectes donats pels vianants i deixar-la en el mateix espai que havien estat les casetes, un cop retirades.

I així mateix ho han fet!